Prólogos


Prólogo de La veu del roure

QUIN ÉS EL SECRET DEL GEBRE?


Vaig conèixer la Sílvia Tarragó, amb el seu marit Albert Calls, a través de la nostra amiga comuna Care Santos en un restaurant de Mataró. La segona vegada que ens vam trobar ja va ser a la seva llibreria de Premià de Mar, on em va ensenyar amb passió els darrers llibres que l'havien interessat.

Mentre l'observava i escoltava, em va semblar una llibretera d'altres temps, en el millor dels sentits, quan qui hi havia al davant d'un establiment així feia de prescriptor literari, fins i tot de psicòleg dels seus clients lectos.

Després vaig saber que no només era una llibretera i lectora insaciable, sinó que també escrivia poemes i contes. A banda dels relats publicats a antol·logies col·lectives, destaca el seu recull Ciutats de l'impossible, publicat el 2001. Dins del gènere poètic, ha guanyat diferents premis i una selecció de la seva obra ha estat recollida a l'antologia Estiu Immòbil, publicada el 2007. Després d'això es va lliurar a l'aventura d'escriure la novel·la que qui llegeix aquestes linies sosté a les mans.

La veu del roure és una novel·la atemporal, com la llibretera que vaig conèixer ara fa uns anys a Premià, en la linia de grans clàssics de la literatura juvenil com El jardí secret, publicat ara fa justament cent anys. Aquesta narració iniciàtica de Sílvia Tarrago reviu supersticions i rondalles entorn a una singular presència: 'l'arbre de gebre', que sembla reunir al seu voltant els misteris i secrets eterns del bosc.

I la protagonista d'aquesta història és la Isabel, una nena que de la mà d'una suposada bruixa -la Beatriu- coneixerà els secrets de l'enigmàtic arbre de gebre, que parla dels seus avantpassats i de la memòria perduda de la naturalesa.

Aquesta recuperació del passat familiar i espiritual és el principal eix entorn al qual gira la novel·la. Gràcies a la Beatriu i a l'arbre màgic, l'Isabel coneix llegendes oblidades, tresors amagats en aquestes contrades, primers amors i secrets incofessabls... fins i tot les fades del bosc dansen en rotllana entorn a aquestes branques que semblen abraçar tot l'extraordinari de l'existència.

La Isabel també descobrirà a través de la Beatriu la història de la seva família desde temps més llunyans dels que ella té coneixement. Aquesta singladura pels enigmes de la natura és també un viatge al voltant de la naturalesa de la Isabel, ja que una persona no només és el seu presente, sinó que carrega amb una nissaga familiar que es desplega, amb les seves ramificacions, de generació en generació.

Tot i el seu regust clàssic, La veu del roure és una novel·la actual i necessària que ens convida a preservar les espècies de l'imaginari humà. Així com els protectors de la natura lluiten perquè les espècies no s'extingeixin, la nostra obligació com a persones és presevar i salvar de l'oblit les criatures que ens han llegat els nostres avantpassats: les històries.

Molts recordaran la novel·la de Ray Badbury Fahrenheit 451, que reflecteix una societat futura on el bombers es dediquen a cremar llibres, perquè la cultura s'ha convertit en una amenaça per al sistema totalitari. Això fa que alguns rebels, abans de la destrucció del patrimoni humà, memoritzin un volum sencer per llegar-lo de paraula a les noves generacions. Es converteixen així en persones-llibre i formen una societat secreta que es, de fet, una biblioteca viva.

Però quan parlem de l'extinció de la cultura no ens referim només a les grans obres escrites de la literatura universal. També formen part del nostre patrimoni totes aquestes llegendes i rondalles -moltes d'elles mai escrites- de la tradició oral que val la pena preservar i, sobre tot, escoltar, perquè ens parlen dels destins humans des de la nit dels temps.

Mentre llegia La veu del roure, em preguntava quin era el secret d'aquest gebre que parla sense paraules als que gosen acostar-s'hi. Ara entenc que és el fil invisible que ens uneix a tots aquells que ens han precedit, amb els seus símbols, fantasies i esperances que ens permeten tenir els peus a terra però el cap als núvols.

En un vers de Poeta en Nueva York, Lorca ens parlava del 'museu del gebre' on es guarda un trosset de matí. Doncs bé, a l'arbre de gebre de la Sílvia Tarragó es guarden tots els matins i vesprades del món juntament amb els seus somnis.


Prólogo de Ciutats de l'impossible

 Pau Joan Hernàndez


Els autors de novel·la acostumem a mirr els de narrativa curta com un corredor de fons miraria un atleta entrenat per a les curses de curta i de mitja distància. Acostumats com estem a disposar les nostres tàctiques i els nostres esquemes, a planificar la nostra cursa i administrar les forces al llarg d'una llarga extensió de terreny o de paper -en tot cas, això sí, curses d'estadi: a la novel·la del país, desenganyem-nos, li falten els grans maratonians-, ens sorprenem i ens admiren aquells corredors que concentren totes les seves forces en l'esclat d'un esprint instantani o aglutinen en un curt espai tota la tàctica. Trobem ridículs aquells autors novells que creuen que fer narrativa breu és més senzill que fer novel·la, com trobaríem ridícul algú que afirmés que córrer els cent o els quatre-cents metres llisos és més senzill que córrer els deu mil.

Un bon relat breu ha de contenir l'ofici d'una bona novel·la però concentrat i sublimat fins a l'extrem. L'arencada brillant, el desenvolupament progressiu, l'esprint final s'han de concentrar en l'espai, i el corredor ha d'obligar el públic a estar pendent de cada pas de la cursa, en comptes d'adreçar-hi una mirada distreta i ocasional fins a les últimes voltes. El ritme és important, però encara ho és molt més la gestió de la informació: el lector ha de rebre cada dada a l'instant exacte, sense ni un bit superflu ni fora de temps. Cada pas ha d'estar calculat, i qualsevol velocista sap que fins i tot una cosatan aparentment banal com esprintar amb el peu canviat pot tenir conseqüències catastròfiques.

Aquesta saviesa narrativa que tant es pot semblar a l'estratègia atlètica omple de cap a cap els relats de Sílvia Tarragó inclosos en aquest volum, Ciutats de l'impossible, sis narracions que podríem considerar dins el camp de la narrativa fantàstica, tot i que amb temes i aproximacions ben diversos. Tarragó -és molt important afanyar-se a remarcar-ho- no és ni de bon tros una autora novella: la seva trajectòria, tant en el camp de la narrativa com en el de la poesisa, és considerable, tot i que ha publicat més sovint en recull, antologies i llibres col·lectius que no de manera individual. És, a més, copropietària de la llibreriai Proa Premià de Mar, i hi exerceix de llibretera eficaç, d'aquelles que han llegit i saben vendre, una mena potser no tan extesa com fóra desitjable. Així, com a escriptora i llibretera -si se'm permet barrejar les imatges guerreres amb les atlètiques- combat en dos fronts alhora contra la barbàrie, la ignorància i la superstició que caracteritzen els nostres temps, un combat molt present al rerefons dels seus relats.

De què ens parlen les narracions de Sílvia Tarragó incloses en aquest volum? Bàsicament, de ciutats, de ciutats passejades amb els ulls de l'impossible, sigui perquè es tracta d'espais imaginaris, sigui perquè els elements fantàstics o espectrals s'afanyen -com en el cas de Cabrera de Mar al primer relat- a arrencar-les dels paràmetres de la realitat de cada dia. Cada relat -cada cursa- és diferent, i van des de relats de fantasmes amb resonàncies clàssiques, d'Amelia B. Edwards o Edith nesbit, fins a relats ambientats a planetes imaginaris poblats per societats més o menys clàssiques, com és el cas d'aquest El temple, que entusiasmarà els lectors d'Ursula K. Le guin, passant per La ciutat del llot, inspirat segurament en la història d'Heinrich Schiliemann, on sembla ressonar la veu de Borges, o El jardí, que sembla respirar Philip K. Dick. Cada referent, però, és pres només com a punt de partença, a partir del qual la veu narrativa de Sílvia Tarragó ens abocarà al seu univers personalíssim. I el seu llibre, com els únics llibres que paguen la pena, ens farà ser diferents abans i després de llegir-lo.

Però és hora de callar. El silenci ha caigut damunt la recta de l'estadi. La cursa és a punt de començar.

Passem pàgina.

No hay comentarios:

Publicar un comentario