‘Temps de Llum’ fa un any

La meva primera novel·la adreçada a lectors adults ja ha fet un any. El 2 de maig del 2016 va sortir publicada simultàniament per Columna i Umbriel (en català i castellà respectivament) i, per celebrar-ho, vull compartir un capítol que no es va incloure en l’edició final. Es tracta d’una escena inspirada en el vídeo de la cançó de Loquillo y Los Trogloditas, Avenida de la Luz. L’estil era massa diferent al que havia fet servir en tot el llibre, i per això vam decidir eliminar-lo ja que no encaixava en l’estil de l’obra

 

  El desert comença aquí (1984)

Algú avança pel paviment gris de l’andana. Mentre la càmera li enfoca las sabates negres, el so de les seves petjades es barreja amb el de la música de fons. Una ombra allargassada se li arrapa a les soles envoltada d’una llum dura.

De sobte la imatge canvia. Una il·luminació feble, verdosa, amb prou feines defineix els contorns d’un escenari. En la penombra emergeixen els músics i la veu del cantant, que s’alia amb els acords.

Avenida de la Luz

el desierto empieza aquí

Amb la mateixa cadència rítmica, el vocalista repeteix aquest vers. Pren el micròfon de peu, l’inclina i l’arrossega uns centímetres. La llum s’intensifica. La penombra també.

Loquillo, el cantant, no ha conegut el vell esplendor de l’Avinguda de la Llum. L’any en què ell va néixer, a poc més de tres quilòmetres d’allà, al barri del Clot, la galeria tot just evidenciava els primers símptomes de la decadència. Una dècada més tard sorgien les primeres esquerdes al sostre del corredor, com a preludi de la degradació que acabaria convertint aquell espai en un lloc sòrdid, un somni derrotat.

Un primer pla mostra el rostre del vocalista impregnat de llum maragda. El seu gest d’aproximació al micròfon atorga a la lletra un caràcter de confidència. La seva veu sentencia el que ja no és un secret per a ningú.

Es un buen lugar

para acabar borracheras,

el heartbreak hotel de mi ciudad,

el mito de ciudad sumergida,

a esta hora se vuelve real.

Loquillo sembla patir quan acaba aquesta estrofa. S’allunya del micròfon i tira enrere el cap, com si volgués recuperar forces per continuar cantant.

Potser ha recordat la manera en què els anys setanta van anunciar la fi de l’Avinguda amb un entramat d’escletxes. Les primeres van aparèixer el primer any de la dècada, com a conseqüència de la degradació del paviment del carrer Pelai. Poc després, les goteres envaïen la galeria. El desplegament de galledes i gibrells amb què els comerciants havien intentat deturar la inundació de les zones afectades van malmetre la imatge d’aquell indret, sobre el que començava a planar un tel de decrepitud.

La càmera continua centrada en la veu de Los Trogloditas que s’encara al públic, fora del pla mig llarg que l’enfoca. Amb el braç estès l’assenyala i clama.

Estáis solos,

daros cuenta

estáis solos.

Llavors, la primera imatge torna i ofereix altra vegada les passes que avancen per l’andana d’una estació buida.

És la mateixa buidor que va anar engolint l’Avinguda després de l’abandonament en què la van deixar caure les institucions, incapaces de decidir a qui corresponia la responsabilitat del seu manteniment.

De nou un primer pla de Loquillo que, amb les mans juntes, es tapa mitja cara. Els seus ulls es claven en l’infinit. Respira. Sembla meditar abans de repetir la tornada de la cançó.

Avenida de la luz,

no me mires con piedad,

voy cegado por la luz

de mi libre soledad.

Una expressió de ràbia emmarca el darrer vers. La intensitat de l’emoció sembla obligar al cantant a aturar-se per recuperar l’aire.

En el seu esforç per retrobar l’alè s’intueix el mateix afany amb què es va intentar evitar l’esfondrament de l’Avinguda.

A diferència d’ella, el cantant es refà. Aferrat al micròfon, es vincla, panteixa, i continua cantant.

Y nunca fue bella la derrota,

así como alguien la quiere pintar

y tus problemas

no, no importan a nadie,

ni a ti te importan los de los demás.

L’estrofa amaga una visió poètica de la llarga agonia de l’Avinguda. Perquè la seva derrota davant les filtracions va ser embellida cobrint les parets i les columnes amb una capa de pintura. Un intent fallit que no va evitar que empitjoressin les condicions higièniques ni que continuessin minvant els compradors.

Estas solo,

date cuenta

estas solo.

Quan en Loquillo canta la tornada de la cançó el color de la imatge s’altera. Llavors la càmera es desplaça i mostra el primer pla del cantant dins d’un televisor. Tot seguit el travelling recorre l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics i es mostra en contrapicat a l’artista mateix, a l’altra banda dels vidres.

La música de la banda acompanya al solista de Los Trogloditas mentre passeja, solitari, per la galeria. La seva figura desafiadorament esvelta es retalla a contrallum. El seu posat té un deix melancòlic i pensarós que es reflexa en el seu caminar pausat.

Deixa enrere el basar Orozar i una botiga de fotografia, possiblement la mateixa on es va gravar, sis anys abans, una escena de la pel·lícula de Bigas Luna, Bilbao.

De nou es recupera la imatge de les passes sobre el paviment gris de l’andana, però de seguida es retorna a l’Avinguda. L’interior d’un bar, el corredor fosc, desèrtic, on el vianant solitari segueix el seu camí deixant enrere la veterana Casa Chivas, de màquines per a gènere de punt. Un enfilall d’escenes que semblen espurnes d’una llum agònica.

Un pla picat de Loquillo recupera la visió de l’escenari. El cantant panteixa mentre es prepara per reprendre la cançó.

Avenida de la Luz

el desierto empieza aquí

El rostre congestionat que entona aquesta estrofa res té a veure amb la següent imatge. Tampoc el seu vestuari que ha canviat la jaqueta de cuir per una americana fosca, però un parell de tons més clara que la resta de la seva indumentària.

L’elegant figura destaca en la blancor de les rajoles de l’estació que va deixant enrere. Mentre camina, fumant una cigarreta, el perfil de les columnes s’interposa de tant en tant entre la càmera i el músic. La seqüència continua fins que es veu la façana del cine Avenida de la Luz amb les seves grans portes vermelles i els seus graons grisencs amb vetes de color blanc.

Ja fa molt que la sala ha deixat de projectar pel·lícules per a un públic infantil i familiar, com delaten els cartells que flanquegen la portalada: Espermula i Calígula.

Un nou contrapicat mostra a Loquillo avançant per l’Avinguda. L’angle permet veure el sostre, les columnes i els fluorescents que no aconsegueixen desfer del tot les ombres que planen damunt del seu tupè. Només quan arriba al final del corredor es veuen algunes persones movent-se en la zona del vestíbul dels ferrocarrils.

Retorna, una vegada més, la imatge de les petjades del cantant que s’adrecen a la sortida que dóna accés a l’Avinguda. Aquest cop es pot veure a Loquillo pujant a les escales mecàniques i, de seguida, un pla general en contrapicat que es desplaça amunt fins enfocar el cartell de sortida.

Després, la seqüència s’atura i torna a emergir l’escenari ombrívol on els músics toquen els darrers acords.

*******

En Daniel va prémer un botó del comandament i va aturar el videoclip. Abans d’aixecar-se, es va girar cap a la Rosita que continuava mirant la pantalla, ara negre, del televisor.

—Què t’ha semblat, mare?

—Bé, més bé del que em pensava.

—Què vols dir?

La Rosa va enretirar els ulls de l’aparell i els va fixar en el seu fill. Un somriure contingut se li va dibuixar als llavis abans de parlar.

—Doncs que tenint en compte com està ara l’Avinguda, amb tots aquells indigents, pobrets, i amb la brutícia que hi ha per tot arreu, encara l’heu treta prou bé.

—No sé si prendre-m’ho com un compliment...

En Dani, el fill gran de la Rosita, feia anys que treballava com a càmera. La seva precoç passió pel cinema l’havia dut a enfocar la seva trajectòria professional en aquest món, en la seva vesant de curtmetratges. El seu darrer treball havia estat la participació en l’enregistrament del videoclip de la cançó Avenida de la Luz, pertanyent al disc Donde estabas tú en el 77? de Loquillo y los Trogloditas, que acabava de mostrar a la seva mare pel vincle que ella tenia amb la galeria.

—Sí, fill, és un elogi perquè no m’agrada gens en que s’està convertint l’Avinguda de la Llum. Que una cosa és que tanquin les botigues, que perdi la llum i la elegància que tenia, i una altra molt diferent que es converteixi en un niu de delinqüència. Sort que hi vaig plegar, perquè ara els clients ja no s’atrevirien a venir.

—Tampoc no n’hi ha per a tant, que la gent és molt exagerada. Hi ha quatre marginals, però són inofensius.

—Potser sí, però molts van borratxos i fan les seves necessitats pels racons. Que no és que el lavabos estiguin millor, perquè tenen una de ronya... així és normal que només s’hi acosti la clientela del saló recreatiu i els que van al cinema a veure pel·lícules marranes. Ai, si el teu pare aixequés el cap!

La dona va enfocar la mirada amunt, com el seu difunt marit pogués escoltar-la des del cel. Fregava ja la seixantena, però encara conservava en l’esguard la mateixa espurna jovenívola i radiant de sempre.

—Doncs malgrat tot—va afegir en Dani—he sentit a dir que tenen un projecte per reactivar l’Avinguda.

—Sí, jo també ho he escoltat. Sembla ser que el Gremi d’Artesans de Barcelona ha proposat convertir la galeria en un centre artesanal, en una mena d’Avinguda de la Artesania. Es tractaria de reconvertir les botigues que encara continuen obertes en tallers. Però ja veurem si tira endavant la cosa...

—No és mala idea, però també caldrà veure què fa l’ajuntament amb l’illa de la vergonya.

En Daniel feia referència al solar del carrer Pelai, al que s’anomenava popularment així degut al fracàs que havien tingut tots els projectes urbanístics que s’havien tractat de tirar endavant allà. L’any 1984 aquella cèntrica zona continuava encara sense edificar i estava parcialment ocupada per un aparcament de la Guàrdia Urbana.

—Per això ho dic. Segur que això influirà en el futur de l’Avinguda. Ai, fill, el món ha canviat tant que de vegades em fa por que desaparegui tot. Però del que n’estic segura és que l’època gloriosa de la galeria no tornarà.

Tot i que ell recordava una mica el passat esplendorós a què es referia la Rosita, tenia molt més present l’actualitat deslluïda d’aquell carrer subterrani. Havia estat ell, precisament, qui havia instat la seva mare a tancar la pastisseria a finals dels setanta. Feia quatre anys que havia mort en Franco, i es podia considerar finalitzat el procés de desmantellament de la dictadura que havia donat pas a una democràcia constitucional, fonamentada en els partits polítics i amb el rei com a nou cap d’estat.

Aquell final de dècada havia dut grans canvis que perfilaven un futur esperançador. Dos anys després de la mort del dictador s’havia promulgat una amnistia que havia tret de la garjola a molts presos polítics, s’havien legalitzat els sindicats i els partits i, per primera vegada en quaranta anys, s’havien tornat a celebrar unes eleccions generals. El referèndum de la constitució, que havia tingut lloc al desembre de 1978, havia estat la culminació d’un laboriós procés de reorganitzacions que havien transformat completament el panorama polític i social.

Quan la Rosa havia tancat el seu comerç tenia cinquanta anys i energia suficient per tirar endavant el negoci. Però la degradació latent de l’Avinguda l’afectava, no només per la disminució progressiva de les ventes que minvaven al mateix ritme que l’afluència de visitants, sinó, també, per la buidor que havia deixat en aquell espai la marxa de la Júlia i l’allunyament de la Coral, qui havia decidit refer la seva vida a Saint-Tropez, treballant al restaurant de la seva tia. Fins i tot el retorn de la Lorelei al seu país natal havia incidit en el seu ànim, que ja no reconeixia en aquell indret fosc i brut l’espai lluminós on havia transitat la seva joventut.

Abans que s’iniciés la nova dècada, la dels vuitanta, la Rosa havia aconseguit feina a un obrador del centre de la ciutat. Allò li havia permès mantenir la seva independència quan els dos fills havien marxat de casa. La viduïtat l’havia ensenyat a acostumar-se a la solitud, una parcel·la que sovint identificava amb la llibertat. El món havia continuat canviant però ella havia pogut preservar aquell espai propi on, de tant en tant, feia emergir els records que la feien feliç.

Només una vegada, el febrer de 1981, havia tornat a sentir la por què reviscolés la part més temible del passat. Afortunadament, el cop militar que havia volgut aturar el procés democràtic havia fracassat i el món havia continuat girant.